Amb molta menys controvèrsia que la llista de Sight & Sound, ha arribat el moment de publicar l'actualització habitual del llistat dels “millors ciclistes de la història”. Un llistat amb cap pretensió canònica i que serveix només per a aplacar les necessitats biològiques en el llarg període d'abstinència de la tardor. Un llistat dels millors i no de les millores (no patiu, Cowboys de medianoche), almenys de moment, ja que he previst elaborar per als anys vinents algun tipus de ranking femení, encara que això supose cavil·lar molt i encetar debats més intensos que els dels cinèfils al voltant de pel·liculeta de la Chantal Akerman. Però qui busque hi trobarà elements per a la polèmica en aquesta llista masculina, no cal esperar a un futur llistat femení. Jo ja hi estic habituat, i accepte les crítiques amb paciència bíblica. Un dels elements més controvertits, potser el més cridaner, és la ubicació de Valverde per damunt d'Induráin. Sembla un anatema, una d'eixes coses que inciten a cremar llibres o a destruir icones, però els números donen eixe resultat (no hi faltaran haters dient que els números són erronis si donen eixe resultat heretge, per a la qual cosa sempre tinc preparada una resposta de repertori: “si no t'agrada la meua llista, fes-te'n una”).
Un altre element més polèmic que Demòstenes en l'àgora d'Atenes és la posició de Purito, encara que la seua retirada ja prou llunyana en el temps sembla que ha temperat a aquells que més atacaven el seu estil de córrer: s'ha de recordar que la llista no es basa en criteris “estilístics” o purament subjectius; no es valora la popularitat o l'estil de córrer de cap ciclista (de fet, si fora d'eixa manera, el resultat seria ben divers, perquè el pancarterisme restaria, com és ben clar). Però la llista tracta de ser una aproximació el més neutral possible, un elenc que es fonamenta i es legitima en les xifres. La qual cosa no evita els biaixos ineludibles que es deriven d'establir un barem personal de puntuació (que pot ser lògicament qüestionable).
Pel que fa a l'evolució dels corredors actuals, Roglič, Pogačar, i fins i tot Cavendish i Quintana, continuen grimpant per la llista cap a posicions excelses. No és el cas Alaphilippe, amb un any infaust per complet, en el qual la maledicció de l'arc de Sant Martí l'afectat per partida doble, amb caigudes en la Lieja i en la Vuelta. El duet eslové continua la seua imparable ascensió cap al cim, sobretot en el cas del més jove, que ja es troba ben a prop d'aquella dupla mitificada de LeMond i Fignon, i també del recentment retirat Gilbert. Malgrat l'entrebanc de juliol, Pogačar ha acumulat un bon grapat de punts amb la seua collita d'esprinter. Pel seu compte, Roglič té a la vista a Sagan. No ha sigut un any espectacular per a l'exsaltador, però pitjor ha sigut per al Lobo de Wall Street del ciclisme, per descomptat; o apalpador de culs eslovac sembla paralitzat a l'ombra de Cancellera, com si la meua classificació es tractara d'aquella Ronde en la qual no pogué fer res davant el gegantó a motor. Quintana i Cavendish també han pujat, malgrat el tramadol i Lefevere. L'entrada més significativa en el top 100 és la de Wout van Aert, un acaparador de llocs d'honor i de victòries, que encara compta només amb una única gran victòria (la Classicissima) en la seua col·lecció.
Continuant amb el present, cal parlar dels acomiadaments. Amb la seua retirada, s'ha aturat finalment la pujada de Valverde. El murcià acampa finalment prop del cim, com aquell vell de llargues barbes que habitava en la muntanya d'Asterix i les dotze probes. S'ha instalat en una sorprenent cinquena posició històrica, afavorida per la successió quasi ilimitada d'anys de professionalisme i l'acumulació de llocs d'honor (amb moltes voltes a Andalucia i unes quantes de Múrcia, que apenes compten, tot s'ha de dir). Com vaig dir en el seu moment, algunes derrotes pesen més que les victòries en la particular balança de Valverde: sobretot eixa errada de càlcul (de veritat errada?) a Florència. També Nibali finalment construeix la seua llar en la vintena posició. Si bé el palmarés del sicilià pot ser considerat més variat, amb més focs d'artifici (eixe Tour, el descens de l'Agnello o el del Civiglio, la fantàstica Sanremo), no ha tingut una fam de victòria tan insaciable com la del murcià. S'ha de tindre en compte també que ambdós han nodrit la part més gruixuda del seu palmarés amb victòries nacionals: han sigut profetes en la seua terra. També consolida finalment la seua posició Rebellin, després d'anys sense moure's en la classificació. En el seu cas, malauradament no podem parlar només de retirada: un camió el va retirar definitivament de la vida, assassinant-lo en un d'eixos actes que porten al cap la inexplicable crueltat de la vida. Podríem parlar una llarga estona sobre la seguretat a les carreteres italianes, convertides amb el pas del temps en un circuit automobilístic estret i perillós, a l'estil de l'Infern Verd de Nürburgring: però serien paraules inútils. Rebellin ja no hi és. Ací queda, per a sempre, en el nostre top-100.
En les posicions més enllà del 100 hi ha hagut moviment, sent el fonamental protagonista el petit Remco. La seua pujada ha sigut vertiginosa, l'escalada d'un menut Napoleó (com el seu patrocionador) als Alps. La seua fi de temporada ha sigut molt maertensiana i li ha servit per fer a callar moltes boques (entre elles, la meua), com li agrada fer en totes les celebracions macarres. Però encara li queda un marge per arribar a acariciar la posició cent. Segurament ho aconseguirà en l'any próxim. De fet, ha sigut el corredor que ha acumulat més punts en la temporada, donant la raó als periodistes que l'han votat en el Vélo d'or, eixa còpia de Baló d'or per al lluïment dels Arribas del món. Així ha quedat el top ten anual, amb la interessant incorporació d'Enric Mas, en la seua renovada versió ambiciosa:
1. Remco Evenepoel (362 punts); 2. Tadej Pogacar (303 punts); 3. Jonas Vingegaard (225 punts); 4. Wout van Aert (171); 5. Richard Carapaz (101 punts); 6. Jai Hindley (99 punts); 7. Mathieu van der Poel (93 punts); 8. Dylan van Baarle (85 punts); 9. Primoz Roglic (79 punts); 10. Enric Mas (78 punts).
Vingegaard encara està lluny de les posicions de prestigi de la nostra classificació, a causa del seu magre palmarés (recordeu, només una Settimana Internazionale abans del Tour). Però pujarà, i tant que pujarà: potser siga el Froome de la seua generació.
En fi, aquesta ha sigut l'evolució d'un any en el qual hem inclòs noves curses en el barem (com sempre fem), per tal de donar més pes encara a eixes èpoques històriques que queden moltes vegades menyspreades pel simple pas dels esdeveniments i dels hypes. Algú podria qüestionar que el ciclisme d'altres temps era menys internacional i tenia menys nivell, el físic no era el mateix i bla-bla-bla... Argumentacions del tipus de les que solen sorgir sovint en els chiringuitos quan es tracta de dilucidar qui és millor, Messi o Maradona: però ací no estem per a debats que semblen més de bar taurí que d'esport professional i seriós. No parlem d'estil. Si fora qüestió d'estil, per a molts guanyaria el xic d'or del ciclocross i del gravel. Tampoc és qüestió de camaraderia, de donar-se palmadetes en l'esquena en arribar, ni de “deixar guanyar”, ni de res d'això. Ací compten els números! Només les xifres. I també totes les èpoques, des de la dels bigots i les ulleres d'aviador fins a la dels calcetins fins al genoll. Potser aquest historicisme meu siga una deformació professional, un poc hegeliana, però estic vertaderament convençut que totes les èpoques han d'estar representades de forma més o menys equilibrada. D'això tracta el tema.
Noves curses puntuades:
25 punts: Deutschland Rundfahrt (anys 1931, 1937 – 1939, 1950 – 1952; 10 punts segon lloc, 2 punts tercer lloc, 1 punt etapa)
10 punts: Circuit de Paris, Paris – Limoges, Marseille – Lyon, Critérium (circuit) du Midi.
5 punts: Chrono des Nations (des de 2005)
3 punts: Vuelta a Aragón, Tour du Nord, Tour de Slovénie, Tour of Norway.
2 punts: Tour de la Vendée, Giro del Friuli, Vier-Kantone Rundfahrt, Paris – Caen, Paris – Valenciennes, Circuit de l'Indre, Man'x Trophy, Roubaix – Cassel – Roubaix, Grand Prix Pneumatique, München – Zürich, Milano – Modena, Omloop der Vlaamse Gewesten, Gran Premio Pascuas de Pamplona, De Drie Zutersteden, Giro del Ticino.
Puntuació nova de la Volta al País Basc: de 1969 a 1978, 25 – 10 – 2 els tres primers llocs.
Bueno, lo primero decir que lo siento, pero no puedo escribir el comentario en catalán (demasiado que me aprendí alguna canción...).
ResponderEliminarY lo segundo, gracias por el curro que te pegas! Evidentemente es una clasificación en base a ciertos criterios, pero no dejan de ser subjetivos. Lo cual está muy bien aunque solo sea por dar pie a debate.
De los históricos, sí, como comentas para mí Valverde siempre estará por detrás de Induráin. Y por mucho. Y también de otros históricos como Kelly o De Vlaeminck. Pero claro, tampoco es lo mismo correr 10 años que 20, la suma de puntos con una carrera tan longeva es muy larga. Y en el fondo es el debate que siempre tengo con mis amigos sobre Maradona y Messi: para mí Maradona siempre será el mejor jugador, aunque la carrera de Messi sea mejor. En cualquier caso es un tema interminable para abordar con unas cervezas.
De los corredores en activo, una pena que gente como Sagan ya se haya retirado en la práctica. Se queda cerca del top 20, pero estos últimos años... Pogacar en cambio con su edad ya está casi el 40º. Y Evenepoel con un año histórico en todos los sentidos ha pegado un subidón increíble.
Por cierto, después del inicio y el verano tan horrible de Movistar, Enric Mas en el top 10 del año. Quién lo iba a decir después del Tour!
Resumiendo, gracias por el año de crónicas de carreras! Siempre está bien debatir sobre ellas con tranquilidad y un poco alejado del ruido de las redes sociales. A ver si el año que viene vemos carreras divertidas y con corredores dispuestos a arriesgar.
Saludos!
Gracias por tu comentario, Jaime, como siempre.
EliminarTu comparación entre Messi y Maradona viene mucho a colación, porque es un poco lo que sucede con Valverde y otros campeones. A título personal y sin tener en cuenta los números, nunca situaría a Valverde en una posición tan elevada si se me cuestionase a bote pronto sobre los mejores de la historia. Me vienen muchos nombres antes. Incluso los de algunos de los ilustres retirados este año, Nibali y Gilbert, sin ir más lejos, con palmareses más compensados. Pero la sucesión de temporadas puntuando, aunque sea mediante carreras menores o puestos de honor, acaba dando ese resultado. Justo lo contrario de lo que sucede con Induráin, cuyo palmarés se concentra en seis o siete temporadas, ocho a lo sumo. De hecho, con Induráin sucede algo curioso: de entre todas las clasificaciones que circulan por internet, quizá sea la mía la que lo sitúa en una posición más elevada, sobre todo por su práctica ausencia de resultados en grandes clásicas.
En cuanto a las nuevas generaciones, Pogacar, van Aert y Evenepoel creo que acabarán muy arriba en la clasificación; quizá alguno de ellos (Pogacar o Evenepoel) se pueda colar en el top ten una vez acabadas sus carreras deportivas. Pero para eso queda todavía mucho.